La maternitat a través de la crítica

Sobre la maternitat hi ha moltes coses que no se’n parla, com per exemple el procés de quedar-se embarassada, el qual de vegades és llarg i feixuc, o els imprevistos que poden passar durant el transcurs de l’embaràs com els avortaments espontanis, medicalitzats o els diferents tipus d’embaràs de risc que poden haver-hi, però no parlarem sobre re de tot això. Avui el post anirà sobre la rebuda a la maternitat a través de la crítica. Que vol dir això?

Doncs que tothom creu que té dret a opinar, comentar, jutjar, criticar les teves decisions que prenguis com a mare. “Parlaré de mare, perquè normalment el focus sol estar posat en aquestes més que amb els pares, perquè són les mares les que reben la majoria de les crítiques. Els pares es solen quedar més al marge. 

Aquestes opinions, comentaris, judicis, crítiques…, la majoria de vegades venen de l’entorn més proper (mares, sogres, cunyades, ties….), les quals s’obstinen a donar lliçons sobre com s’ha de fer perquè és com s’ha fet tota la vida. Quan decideixes trencar aquest patró (ja sigui perquè es busca informació, s’escolten conferències /tallers de persones expertes per tal de veure quines són les millors opcions quant a criança i educació o perquè simplement t’apeteix fer-ho diferent), l’allau de comentaris i judicis augmenta exponencialment. I, és que en el món de la maternitat les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes variants i cada mare/pare s’ha de sentir còmode i a gust amb la decisió que prenguin enfront del seu fill/a, independentment dels judicis externs.

Hi ha comentaris que es diuen sense pensar i, segurament seran inofensius, però una cosa és rebre un comentari de tant en tant per part d’una persona, i l’altra molt diferent és estar-ne rebent constantment perquè qualsevol cosa és opinable en aquesta vida i la maternitat no es queda enrere; pit o biberó, porteig o cotxet, “papilles” o BLW (Baby Led Weaning), bressol o collit, tornar al treball quan finalitzi la baixa/ agafar-se reducció de jornada o dedicar més temps a la cura dels fills, agafar-lo en braços o no… per qualsevol acte hi ha una opinió i les mares poden notar que les estem mirant en lupa i sentir-se jutjades, pressionades…

Aquesta situació no és un fet aïllat d’unes quantes mares que pateixen crítiques, sinó que en qualsevol grup de criança es pot observar que és un dels temes latents i que més afecta a les mares psicològicament parlant.

I amb això no estem indicant que no poguessin debatre, escoltar diferents opinions a les nostres sense sentir-nos atacades i donar els nostres motius també sense atacar, però de vegades la situació no acompanya, les hormones ens poden jugar una mala passada, ens podem sentir que ens estan qüestionant la nostra manera de criar al nostre fill/a. De vegades és complicat gestionar les crítiques sense que ens amarguen el dia.

Un punt clau per fer front a les crítiques és l’empoderament, i és que qualsevol persona quan se sent empoderada es sent segura i és capaç de ser assertiva i respondre en conseqüència sense la necessitat de defensar-se perquè no se sent atacada. Tot i això, sempre podem contestar amb alguna frase tipus: “Gràcies per la teva opinió, però a casa nostra preferim fer-ho d’aquesta manera.”

La intenció d’aquesta publicació és portar-nos a la reflexió i, a empatitzar perquè no sabem els motius  que porten a l’altra persona a comportar-se com ho fa davant la criança. Com a mares, hem de tenir present que moltes vegades la crítica pot ser causada per por, per desconeixement, desconfiança i, és evident que tots hem criticat alguna vegada a una altra mare la seva manera d’actuar i de fer. Com per exemple estar pendent del telèfon davant dels fills o posar als nens davant la pantalla per tenir una estona per una mateixa, ignorant el desordre i totes les coses que restaven pendent de fer, però hem de tenir present que necessitem estones per nosaltres mateixes, per cuidar-nos perquè si nosaltres no ens cuidem i no estem bé, tampoc podrem cuidar als nostres fills tal com es mereixen.

El fet que tinguis raó no significa que jo estigui equivocada, simplement, no has vist la vida des del meu costat.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Gestió dels regals en època consumista!

Quan a casa hi ha infants, a tots ens agrada veure la careta de felicitat que posen en obrir tots els regals de familiars i amics i trobar-se allò que volen… però en aquests moments i immersos en els costums i tradicions, no ens adonem del missatge i els valors que estem transmetent als nostres infants. 

Els adults hauríem de prendre’ns un moment i pensar en les repercussions que pot tenir que els nostres infants tinguin moltes joguines en poc temps, i per això seria adient fer un exercici de responsabilitat i consciència per reflexionar sobre com gestionar els regals en aquesta època tan consumista. 

Un dels aspectes que hem de tenir en compte, és que la falta de presència i de temps compartit amb els infants no es compensa amb l’abundància d’objectes, perquè no se supleix una cosa amb l’altra. Més quantitat, no és millor, perquè la quantitat no és sinònim de qualitat. La responsabilitat de l’educació dels infants és tasca exclusiva dels pares. Tot i això, és necessari parlar amb la família perquè ens recolzin en la nostra decisió al voltant de la manera de gestionar els regals, i si és necessari, posar-los-hi límits.

I tot això per què?

Doncs perquè l’excés de regals influeix negativament en la qualitat del joc dels infants i disminueix la seva capacitat creativa, tal com explica l’estudi publicat per la revista Infant Behavior and Development per investigadors de la Universitat de Toledo (Ohio, Estats Units), que aquells infants que aprenen a jugar amb poques joguines, desenvolupen una major imaginació.

A més, un excés de regals fomenta la sobreestimulació dels infants, és a dir, estan desbordats, alterats i no són capaços de centrar-se en cap joguina en concret. També dificulta la seva capacitat resolutiva davant la situació de “no saber a què jugar”, substituint-se la imaginació i la creativitat pels regals. Per això és important començar a gestionar els regals com més aviat millor.
Les conseqüències que els infants rebin molts regals poden arribar a ser perjudicials, perquè els estem transmetent uns valors negatius, com són donar poc valor a les coses, pensar que tot és fàcil d’aconseguir i que no es mereix esforç. Per això, és important ensenyar-los a tenir afecte pels regals, que coneguin el valor de l’esforç i, el que costa aconseguir-los. D’aquesta manera, estarem prevenint que la sobreexposició als regals comporti possibles alteracions del caràcter, com ser poc agraïts i tenir elevats nivells de frustració i evitar que puguin patir la síndrome del nen híper regalat. A més, quan ja són més grans i els estem restringint el nombre de regals que poden demanar, estem treballant el criteri, l’elecció, la renúncia. 

A continuació us proposo alguns tips per si esteu interessats a intentar contenir la bogeria dels regals:

  • Regla dels 4 regals: La idea és facilitar als infants regals útils i consisteix en 4 regals distribuits en un imprescindible i pràctic/ útil per al dia a dia (sabates, roba…), un relacionat en la lectura, un que satisfaci les seves necessitats emocionals i un que realment necessiti.
  • Crear una llista: de joguets que t’agradaria per al teu fill/a per si algú et pregunta, poder donar una resposta d’alguna cosa útil, d’aquesta manera es fàcil que encerten i no sigui repetit o que no vagi amb relació als valors familiars.
  • Llibres d’activitats i contes: ajuden a fomentar la concentració, la imaginació… i són una font molt beneficiona per a moments d’entreteniment.
  • Jocs de taula n’hi ha molts de divertits, ocupen poc lloc i asseguren molts moments de diversió en la família. Exemples: Micado, Doble, Story Cubes, de mímica…
  • Disfresa són una altra opció per incloure en aquesta llista perquè són tan divertits com els joguets.
  • Puzles, jocs de construcció: fomenten la visió espacial, la capacitat de concentració i la paciència.
  • Mobiliari: com per exemple una torre d’aprenentatge Montessori perquè es puguin posar a la nostra altura, un moble tipus biblioteca Montessori per deixar els llibres al seu abast.
  • Formar un regal temàtic: Es pot dividir un regal gran en molts de petits per crear un racó temàtic a casa, així els infants tindran diversos paquets per obrir. Per exemple; una botiga, una cuineta, una biblioteca, etc.
  • Roba: els infants creixen molt de pressa i alguna cosa de roba sempre va bé.
  • Experiències: anar d’excursió al Zoo, al parc d’atraccions, una ruta per la muntanya, portar-lo a la piscina, a la platja.

Som a temps i depèn de nosaltres com a mares i pares encarar aquestes festes d’una forma o d’una altra. Nosaltres tenim el poder de fer que el Nadal sigui ple de moments d’il·lusió per als nostres infants, perquè el millor per ells és el temps que gaudeixen amb nosaltres.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Estimulació primerenca

L’estimulació primerenca es porta a terme en bebès des del seu naixement fins als 6 anys, amb l’objectiu de potenciar al màxim el desenvolupament motriu i les seves capacitats cognitives, emocionals i socials. L’objectiu és reconèixer els interessos i motivar el potencial de cada bebè en particular, presentant-li reptes i activitats adequades que enforteixin la seva autoestima, la seva iniciativa i el seu aprenentatge. En cap cas pretén accelerar el desenvolupament ni forçar-lo a aconseguir metes que l’infant no està preparat per assolir. 

Els infants d’ençà que neixen necessiten rebre estímuls cada dia, si aquests estímuls són pobres, irregulars o en una quantitat insuficient, el cervell no desenvoluparà adequadament les seves capacitats al ritme que s’esperaria. A més, una falta d’estimulació durant el primer any de vida del bebè pot tenir conseqüències en el seu òptim desenvolupament. En canvi, una estimulació primerenca, periòdica i de bona qualitat ens proporciona un ritme adequat en el procés d’adquisició de diferents funcions cerebrals. 

S’ha demostrat que quan un bebè neix, la seva biologia construeix una sèrie de circuits cerebrals, dels quals resulten les connexions neuronals que perdrà si no les utilitza. Encara que també tenen la capacitat de crear nous circuits a mesura que els van necessitant, és a dir, connectar dues neurones separades entre si per un estímul que pugui rebre de l’exterior. El cervell dels infants té major plasticitat, fet que provoca que s’estableixin connexions entre les neurones amb més facilitat, rapidesa i eficàcia, motiu pel qual és tan important l’estimulació primerenca en bebès. 

L’estimulació primerenca pretén treballar amb nens per potenciar el seu desenvolupament i construir unes bases sòlides per al seu futur aprenentatge,  així com presentar-li diferents reptes i activitats per enfortir la seua autoestima, iniciativa i aprenentatge, per això és tan important que des del moment de néixer, els bebès rebin estímuls externs. Quan els estimulem, els estem presentant diferents oportunitats per explorar, adquirir habilitats de forma natural i entendre posteriorment el que passa al seu voltant. Aquesta estimulació que facilitem durant els primers anys, serà la base sobre la qual es donarà el seu posterior desenvolupament, és per això que hem d’aprofitar al 100% aquests moments “d’aprenentatge esponja”. 

Cada etapa del desenvolupament necessita els diferents estímuls que es relacionen directament amb el que està passant amb el desenvolupament individual de cada infant, per això s’ha de respectar sempre el desenvolupament natural del bebè i la seva predisposició, evitant realitzar comparacions, perquè cada infant és diferent i té el seu propi ritme de desenvolupament, el qual depèn de la maduració del sistema nerviós. També s’ha d’evitar pressionar a l’infant o forçar-lo perquè l’estimulació ha de ser un moment agradable i una experiència positiva. 

Com a adults responsables, hem de cuidar i protegir la iniciativa, la independència i l’autoestima de cada infant durant tot el procés d’aprenentatge. 

A continuació us presento alguns tipus d’activitats que podem utilitzar per estimular el bon creixement de l’infant tant físic com psicològic: 

  1. Reforçar el vincle emocional a través de massatges i d’estímuls sensorials, com per exemple, cantar-li mentre el mirem als ulls. 
  2. Millorar la motricitat fina i gruixuda, la  concentració i el llenguatge, així com ensenyar-li a caminar o a asseure’s, a pintar o a dibuixar. 
  3. Comunicar-nos de forma contínua al llarg del dia, tant a través de les paraules com dels gestos ja que ajuda a desenvolupar les seves habilitats “conversacionals”, establint d’aquesta manera connexions neuronals. Explicar-li el que passa al voltant i anticipant-li esdeveniments, perquè encara que el bebè no pugui contestar, l’ajudarà a començar a reconèixer paraules i el motivarà en la seva posterior comunicació. 
  4. Cantar, contar històries, llegir contes… 
  5. Jugar amb l’infant, perquè és durant aquesta primera etapa quan estan molt predisposats a aprendre i a assimilar nova informació, és a través del joc la millor manera d’estimular-los. 
  6. Posar al seu abast jocs que estimulin la seva creativitat i fomenten la imaginació,  d’aquesta manera estarem promovent un joc més tranquil, pausat i conscient dels seus actes.  
  7. Intentar evitar jocs amb sorolls, llums i moviments que atrauen en excès l’atenció dels infants. 
  1. Intentar evitar qualsevol tipus de pantalla (televisió, tauleta, mòbil….), perquè atrapa als infants. De vegades posem als infants davant les pantalles perquè vegin programes infantils i d’aquesta manera puguin rebre els estímuls que necessiten, però la gran majoria d’aquests programes no contenen els estàndards educacionals adequats a les necessitats dels infants en aquestes edats tan primerenques. D’altra banda, també hi ha organitzacions pediàtriques que recomanen no posar als nens d’entre 0 i 3 anys davant les pantalles perquè els estímuls que necessiten per al seu desenvolupament físic i mental són d’un altre tipus. 

Hem de tenir present que els infants són com esponges i estan constantment emmagatzemant tot el que tenen al seu voltant (imatges, sorolls, interaccions…), com més ric sigui el seu entorn, més es desenvoluparà el seu cervell i tindran major sensibilitat a captar informació nova. Els experts comenten que el 90% de les connexions neuronals es donen durant els primers anys de vida, és a dir, els infants neixen amb un gran potencial, i perquè aquests es desenvolupi al màxim, de la manera més adequada i satisfactòria, els adults som els encarregats de dirigir aquest desenvolupament mitjançant les tècniques i interaccions més idònies per a ells. 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Com gestionar el confinament en adults i en nens.

Després de dos anys sense publicar, m’he animat a fer-ho altre cop, perquè la nostra societat està vivint una situació de confinament inèdita on, en pocs dies, hem rebut molta informació. Hem hagut de realitzar canvis rellevants en les nostres activitats quotidianes, i en darrera instància, ens hem hagut de quedar a casa tancats. Aquests fets poden provocar angoixa, estrès, soledat, ira, tristor, avorriment… en algunes persones i les poden portar a tenir por.

309-coronavirus

La por és una emoció bàsica la qual és necessària per mantenir-nos atents. La por, depenent de les circumstàncies i de les persones, es pot presentar amb major o menor intensitat, pot paralitzar-nos o fer-nos actuar de manera exagerada, com per exemple, la gent que ompli els carros com si s’hagués d’acabar el món.

Tenir por és natural i sa, però el que no ho és poden ser les conseqüències negatives que pot portar associades. Alguns dels recursos que podem utilitzar perquè aquesta no ens sobrepassi és reconèixer l’emoció i compartir-la amb les persones que ens envolten. Escoltar-nos, debatre, contrastar opinions, realitzar tècniques de relaxació com la respiració, ioga, meditació i sobretot fer servir el sentit de l’humor són tècniques que ens poden servir per superar aquesta por, tenint present que en cap cas la por s’ha de convertir en un fenomen viral que pugui interferir en les gestions sanitàries.

Hi ha part d’aquesta situació que no depèn de nosaltres i que no està a les nostres mans, per la qual cosa, no la podem controlar ni sabem què passarà, encara que el que sí que depèn de nosaltres és la manera en com l’afrontarem.

  • Utilitzar l’humor. És una emoció que ajuda a reduir l’angoixa i a mantenir la por a ratlla.
  • Evitar l’excés d’informació. No cal estar tot el dia informant-nos, perquè aquest fet podria augmentar l’angoixa. Per això és important fixar un temps determinat per estar informat de les últimes novetats i la resta d’hores ocupar-les amb altres temes que no tinguin res a veure.
  • Si hem de sortir al carrer per treballar, per tenir cura de la gent gran, anar a comprar als supermercats o a la farmàcia, prendre les mesures de protecció que ens estan indicant.
  • Dedicar cada dia una estona a fer alguna cosa que ens faci riure o coses que ens generin emocions i estats d’ànim agradables.
  • Entreteniment a través de:
    • Mirar series, escoltar música…
    • Diaris i revistes digitals, on et pots descarregar en forma gratuïta el que més t’agradi i passar una bona estona amb la lectura.                                           Enllaç: http://www.kioskoymas.com/ofertas/campaign/50
  • Curtmetratges gratis i  en línia.                                                                                          Enllaç: https://cortosdemetraje.com/generos/
  • Teatre i opera en línia.                                                                                                        Enllaç: http://teatroteca.teatro.es/opac/#index
  • Moments de calma, per parar i pensar, ja que moltes vegades el nostre dia a dia no ens permet estones per veure cap on volem anar.
  • Desterrar projectes que neixen de la  capacitat creadora i que, per manca de temps estan a un calaix oblidat (guions de teatre, poemes, il·lustracions, invents, instruments musicals…), és el moment de reprendre’ls.

Per gestionar la logística a casa…

  • Hi ha temps per mantenir-nos en espais diferenciats i temps per trobar activitats comunes.
  • Respectar els espais diferenciats, tots necessitem el nostre espai, no cal estar tota l’estona junts.
  • Establir rutines on l’exercici tingui un lloc, ja que necessitem compensar amb moments d’oci i de descàrrega d’energia.

Si hi ha nens a casa:

  • És recomanable mantenir-los informats.
  • Comprovar quina informació o idees tenen sobre el coronavirus i corregeix les que no siguin correctes.
  • Preguntar-los “què en saps?” per poder donar la informació amb un vocabulari que puguin entendre per tal d’adaptar-nos al seu coneixement, edat i maduresa. Vídeo interactiu per agafar idees: https://www.youtube.com/watch?v=prHuClGHtmYdibujo-coronavirus
  • Preguntar-los “com et sents?”, deixant espai perquè puguin expressar les seves emocions i també compartir-los-hi les nostres.
  • Hem de tenir en compte que els infants transmeten més informació a través del seu comportament o de la seva actitud que a través de les paraules, cal estar alerta. Exemple de conte sobre el coronavirus per infants: https://www.instagram.com/p/B9u_iUpAiRw/
  • Trobar activitats per fer amb els teus fills més enllà de la televisió o la tauleta.
  • Enllaç: 70 idees fàcils per jugar amb nens dintre de casa: https://estacionbambalina.com/70-ideas-faciles-para-jugar-con-ninos-dentro-de-casa/
  • És un bon moment de dedicar-los un temps de qualitat.
  • Dissenyar una rutina adaptada a les necessitats de la casa (tasques domèstiques, alguna tasca escolar, exercici, cuinar…).
  • Seguir satisfent les necessitats bàsiques de joc i moviment que requereixen els nens, facilitar-los un espai on puguin descarregar la seva energia, perquè si nó oferim aquest espai pot aparèixer l’estrès, l’avorriment, les baralles entre germans, els canvis d’humor constants… A partir del dilluns al conte d’Instagram “bhealty.es” proposaran a les seves STORIES activitats on el moviment serà el protagonista sense oblidar la diversió i l’espai per descarregar energia.
  • Imaginació i creació al poder; és el moment per inventar-te jocs per als teus nens.

Si vivim sols, si trobem a faltar a algú… aprofitem la tecnologia, truquem als familiars, als amics o realitzem vídeo-conferències per estar connectats

Cal recordar i no perdre de vista que estem vivint una situació temporal, que en pocs dies podrem tornar a la normalitat, a anar a la feina, a l’escola, al gimnàs, a veure als nostres familiars, a fer una copa amb els amics… i aquest temps ens haurà servit de reflexió, d’aprenentatge tant individual com col·lectiva.

I aquí us deixo el meu psicoconsell; Aprofita aquests dies per dedicar-te temps a tu i als teus. Salut!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Entrenem l’esport amb la ment!

Tots hem sentit a parlar de la psicologia de l’esport, però realment sabem en què consisteix? Avui donarem quatre pinzellades sobre el tema.

La psicologia de l’esport aplica tècniques que produeixen l’increment de l’execució esportiva, i afavoreix l’eliminació de les conductes que impedeixen una correcta execució, com són, per exemple, l’ansietat, l’activació inadequada, la falta de concentració o els pensaments negatius, entre d’altres…

cerebro3

Hi ha estudis que demostren que practicar regularment l’exercici físic incideix positivament en el benestar físic, mental i social de les persones. A més, també és bo per a la promoció de la salut, incorporant uns hàbits saludables i actius a les nostres vides. L’exercici físic sempre ha d’anar adaptat a les necessitats de cada persona.

Quan som petits comencem a fer esport perquè gaudim del que fem. L’activitat esportiva naix del plaer i de la diversió que genera practicar-la. Els grans esportistes no obliden el motiu perquè fan esport, ells/es continuen gaudint per sobre de totes les situacions difícils i complicades que els apareixen. La diversió és la causa de l’èxit. En canvi, quan un esportista no recorda perquè fa esport és perquè ha caigut en un ritme fort de competència i en un nivell competitiu tan alt que ja ni saben perquè ho fan i simplement ho fan.

Aquí podeu veure tres exemples d’esportistes d’elit que ens parlen sobre la importància de la diversió:

  • Ronaldinho sobre la selecció de Brasil “Nosotros salimos a divertirnos, no tenemos miedo a perder”.
  • Michael Schumacher (7 vegades campió del món) “Lo que hago es natural y divertido, esta es la clave de interpretación de lo que me ocurre. Y hacer algo que me gusta me permite ser más competitivo. Mi consejo a los demàs es que continuen diviertiendose y en caso contrario que cambien”.
  • Jack NIcklaus (un dels millors jugadors de golf del món) “ Cuanto más dura y más estrecha es la competición, más disfruto del golf, ganar por márgenes cómodos puede que ofrezca otro tipo de satisfacción, però no es ni de lejos tan excitante como luchar golpe a golpe, directo hasta el objetivo”.

El rendiment és superior quan l’esportista es diverteix i llavors, l’esport genera passió, alegria i diversió.

A l’esport, en general, hi ha un conjunt de factors que influencien directament en el rendiment: la tècnica, el físic, la tàctica o estratègia i la part mental. Gairebé en tots els esports els tres primers factors es treballen constantment en cada entrenament, però hi ha carències en el factor mental. Aquest es podria treballar de la mateixa manera que els anteriors, però avui en dia encara el tenim oblidat. Els quatre factors mentals que influeixen en el rendiment esportiu són:images

LA MOTIVACIÓ

És el desig o la necessitat que fa que una persona actuï per aconseguir els seus objectius. És una combinació de processos intel·lectuals, fisiològics i psicològics que decideix en cada situació en quina direcció projectar la seva energia.

En l’esport, l’entrenador és el principal motivador, i per tant, la personalitat, la convicció, i les seves tècniques de motivació són fonamentals per al desenvolupament de les actituds i de l’èxit dels jugadors.

El rendiment dels esportistes va vinculat directament amb la motivació, és per això que s’han d’establir uns objectius realistes per a portar una bona planificació i afrontar bé la temporada, la competició… De vegades, tendim a pensar en objectius a llarg termini, com per exemple aconseguir una determinada posició en un campionat, llavors ens oblidem de tota la feina que hem de fer abans d’arribar a aquest punt. Per això, és important establir objectius a curt, mitjà i llarg termini, per tal de no perdre la motivació pel camí.

EL CONTROL EMOCIONAL

Hem de tenir en compte que qualsevol emoció, sigui positiva o negativa, ens pot empènyer a perdre el control de la situació que tenim al davant.

heart and brain with arms and legs playing to a basket ballPer exemple, si anem perdent una competició, els sentiments de tristesa, d’angoixa o frustració poden impossibilitar-nos a fer un bon paper alhora de prendre decisions, és per això que és essencial desenvolupar exercicis d’entrenament mental per a esportistes que ajuden a controlar les emocions o dubtes, aquests, poden arribar a ser la diferència entre l’èxit o el fracàs.

Per exemple, un corredor de marató que controla els seus pensaments i sensacions de fatiga, podrà continuar rendint a un nivell òptim en moments crítics de la carrera.

L’AUTOCONFIANÇA – SEGURETAT

L’autoconfiança ens dona seguretat per portar a terme un comportament desitjat amb èxit i és molt important per enfrontar-nos a les situacions de major dificultat en les competicions. Quines poden ser aquestes dificultats? (dubtes, preocupacions, alts nivells d’ansietat…), aquestes poden influir negativament en la rapidesa de reacció i l’execució motora. La confiança i la seguretat són un complement imprescindible de la motivació.

S’ha demostrat que les expectatives positives d’èxit produeixen efectes positius a l’esport (i també en molts aspectes de la vida). Creure que pots és la base per aconseguir-ho.

LA CONCENTRACIÓ

En els esports individuals s’ha de tenir una gran capacitat de concentració individual i pel que fa als esports en equips a la concentració individual se li ha d’afegir la grupal. La concentració durant la competició és essencial i per això s’han de superar totes les distraccions que es poden generar, com per exemple; els sorolls del públic, els fotògrafs, les coses que diuen, els contrincants…curiosidad_ejercicio_cerebro

L’essencial és focalitzar l’atenció en l’exercici que aneu a desenvolupar, perquè totes les accions, inclús la més fàcil o la més intuïtiva exigeixen concentració. L’atenció ha d’estar fixada sempre en el que aneu a fer ara, en la situació actual, evitant pensar en lo que ha passat o patint sobre el que pot passar. Per exemple, un futbolista que tingui un control correcte d’atenció, és possible que prengui millors decisions i finalitzi les jugades d’una manera més productiva.

El funcionament psicològic pot influir de manera positiva o negativa en el seu funcionament, és per això que és important controlar l’aspecte mental en la direcció correcta. Per tant, és necessari que la preparació psicològica s’integri en el conjunt de la preparació global de l’esportista, com un element més que interactuarà correctament amb la tècnica, el físic i la tàctica o l’estratègia.

 

El major fracàs és no haver-ho intentat!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

TrAsToRn ObSeSsIu CoMpUlSiU

En llegir aquest post et pots identificar amb la descripció i podries arribar a pensar que estàs patint aquest trastorn, perquè molts dels símptomes que es descriuran els té la majoria de la població, però no ens hem d’alarmar fins que les obsessions o les compulsions no representin una pèrdua de temps (més d’una hora al dia) o interfereixin marcant la nostra rutina diària, les nostres relacions laborals, acadèmiques o la nostra vida social.

A l’actual sistema de classificació DSM-V, el TOC ja no es troba dintre dels trastorns d’ansietat com en el DSM-IV. S’ha creat un nou grup per als trastorns obsessius anomenat “TOC i trastorns relacionats” on també podem trobar el trastorn dismòrfic corporal (preocupació fora del normal per algun defecte d’autoimatge), el trastorn per tricotil·lomania (arrencar-se el cabell), el trastorn d’excoriació (rascar-se la pell tan sana com en ferides), el trastorn per acumulació (necessitat de guardar coses i dificultat de desprendre’s d’elles ocasionant una acumulació d’objectes), entre d’altres. Aquests dos darrers apareixen com a nous dintre del DSM.

Les persones que pateixen TOC tenen Imatge relacionadaobsessions i compulsions. Les obsessions es caracteritzen per idees, pensaments i imatges de caràcter persistent, invasores, intrusives i sense sentit. Aquestes fan que augmenti l’ansietat i l’activació de la persona. És davant d’aquestes imatges on la persona ha de posar en marxa l’acció a través de l’escapament o fugida, el qual es converteix en compulsions.

Les compulsions són conductes motrius i actes cognitius de caràcter repetitiu, estereotipat, irracional i intencional que apareixen per prevenir qualsevol cosa potencialment salud-emocional-240-1perillosa com a resposta de l’obsessió. Les compulsions tenen la funció de neutralitzar el perill i afavoreixen una disminució de l’ansietat i de l’activació provocada per les obsessions.

És per això que amb freqüència, la persona que pateix TOC realitza certs comportaments per deslliurar-se de pensaments obsessius, però només és una solució a curt termini perquè sí que disminuirà l’ansietat i se sentirà millor, però tan sols en aquest moment, perquè posteriorment, quan li torni a aparèixer l’obsessió, es trobarà en la mateixa tessitura.

El curs d’aquest trastorn és de desenvolupament gradual i associat a un esdeveniment estressant, encara que també s’ha observat un inici agut. És un trastorn crònic i amb diferents fluctuacions en la varietat i en la intensitat dels símptomes, que podrien estar relacionats amb successos estressants.

El DSM-V informa sobre nombrosos estudis on s’han establert dos grups segons l’edat d’inici del trastorn; un grup d’inici juvenil (al voltant dels 10 anys) on és més freqüent en el sexe masculí i on existeix prevalença de TOC en familiars de primer grau, i un grup que s’inicia a l’edat adulta (al voltant dels 20 anys). Podríem dir que pareix que els gens juguin un paper molt important en el desenvolupament d’aquest trastorn.

Podem trobar diferents subtipus de TOC:

  • Contaminació → Observacions sobre una possible contaminació per brutícia, gèrmens, virus o substàncies estranyes. També la lavar as mãospossibilitat d’haver adquirit una determinada malaltia o varies (per exemple: VIH, càncer…). Les compulsions que pertanyen a aquesta categoria serien de neteja, per exemple, netejar qualsevol cosa que vagis a utilitzar abans o netejar repetidament les mans abans i després de tocar qualsevol objecte.
  • Obsessions de dubte → dubtes respecte haver tancat o apagat correctament les coses (per exemple; les llums, el gas, la porta del cotxe, les finestres…). Les compulsions associades a aquesta obsessió serien de comprovació, és a dir, comprovar si realment he tancat encara que hagi de tornar enrere.
  • Obsessions de simetria → intenten buscar la perfecció. Existeix una intensa tensió i malestar en veure o pensar que aquests objectes poden ser tocats o Resultat d'imatges de compulsion de ordren / organizacion moguts en un ordre diferent. Les compulsions serien d’ordre i organització, de vegades van acompanyades del perfeccionisme i de la repetició.
  • Obsessions i compulsions d’acumular i col·leccionar → recol·lecten objectes insignificants. Les compulsions anirien associades a patir problemes en el moment de desfer-se’n dells.

Els límits entre aquests subtipus no sempre estan clars i molts pacients presenten obsessions i compulsions de diferents subtipus.

La simptomatologia que presenten les persones que pateixen TOC és molt variada, independentment del subtipus de TOC que estiguin patint. Podem trobar des de símptomes conductuals (evitació, restricció, neteja..), cognitius (rituals, atenció focalitzada a aspectes negatius de l’estímul, preocupació, dubtes, avaluació anormal del risc…), afectius (malestar, depressió, ansietat, culpabilitat, por, vergonya…) fins als fisiològics (trastorns del son, alteracions de les funcions corporals…).

Existeix tractament farmacològic per millorar la simptomatologia del TOC, com per exemple, els antidepressius (inhibidors de la recaptació de serotonina), els quals tenen una eficàcia de millora del 40 -60% dels pacients i amb efectes secundaris, però molt pocs poden aconseguir reduir al mínim els seus símptomes amb aquest tractament. El tractament farmacològic té limitacions importants perquè dóna lloc a recaigudes i abandonament del tractament, també està contraindicat en dones que volen quedar-se embarassades o que ja hi estan, o també fins i tot interfereix en altres medicacions.

És recomanable complementar el tractament farmacològic amb la teràpia cognitiva- conductual perquè hi ha pacients que no responen al tractament, o d’altres que quan deixen la medicació el trastorn torna, o més ben dit, segueix present, el que torna a manifestar-se són els símptomes perquè no estan baix dels efectes de la medicació, independentment del temps en què s’hagi estat prenent la medicació.

La teràpia cognitiva conductual (TCC) que es porta a terme amb pacients amb aquest trastorn i que ha mostrat major eficàcia, és la combinació entre l’exposició en viu amb prevenció de resposta (EPR) i la teràpia cognitiva. Aquesta teràpia dóna lloc a millores significatives en símptomes obsessius- compulsius, ansietat, depressió, qualitat de vida i interferència laboral, social i familiar. Resultat d'imatges de terapia cognitivo conductual para el TOCL’objectiu és que la persona aprengui, es conscienciï i interioritzi que els pensaments intrusius no indiquen una necessitat d’acció i poden ignorar-se. La TCC consisteix en l’exposició al que es tem (pensament o realitat) amb la prohibició de realitzar conductes d’evitació, en aquest cas rituals neutralitzadors, de forma que el pacient s’arrisqui a sentir l’ansietat.

Si aprofundim una mica més a través de l’exposició en viu, el que pretenem aconseguir és reduir el malestar associat als pensaments obsessius i la freqüència d’aparició de les obsessions i compulsions. La tècnica consisteix a realitzar una exposició gradual de les situacions, pensaments o imatges temudes (obsessions) del pacient, mentre que al mateix temps, se l’impedeix que porti a terme el ritual associat, prevenint la resposta d’escapada o evitació de les conductes que neutralitzen o alleugen el seu malestar. La teràpia cognitiva (TC) implica la utilització de la reestructuració cognitiva tant a escala verbal com a través d’experiments conductuals per tal de disminuir la valoració negativa dels pensaments obsessius i reduir la freqüència i/o la duració de les compulsions i conductes d’evitació.

Després també hi ha altres teràpies orientades a aconseguir la flexibilitat psicològica necessària perquè l’ansietat no interfereixi en la seva vida, ni en els seus objectius, interessos i valors i una ampliació del concepte en sí mateix, com és la teràpia d’acceptació al compromís (TAP), on trobaríem l’atenció plena (Mindfulness), el qual pot ser beneficiós per al maneig dels pensaments intrusius no desitjats que experimenten al TOC.

Hem de tenir en compte que cada intervenció s’ha de basar en la individualitat del pacient, és a dir, s’ha d’atendre a l’anàlisi funcional de la seva conducta, no podem realitzar un guió de tractament i portar-lo a terme amb els mateixos pacients perquè no tindria cap tipus de validesa.

Resultat d'imatges de Mindfulness en el TOC

La curiosa paradoxa és que quan m’accepto tal com sóc, aleshores puc canviar “Carl Rogers”

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Gestió de les emocions

Els esdeveniments que han passat en els darrers tres mesos al nostre país m’han motivat a parlar sobre com gestionar les nostres emocions davant fets estressants, i de com aquestes influeixen en nosaltres fins a poder arribar a ser traumàtiques, com per exemple els atemptats produïts el 17 d’agost a les Rambles de Barcelona i a Cambrils, les càrregues policials de l’1 d’octubre o el foc ocorregut a Galícia, Astúries i Portugal el passat 13 d’octubre. S’inclourien en el grup d’aquests episodis traumàtics altres fets com poden ser els terratrèmols, els tsunamis, altres desastres naturals, o fins i tot els actes delictius, els accidents o haver estat víctima d’alguna violència.

Quan succeeix algun dels fets anomenats anteriorment, és difícil escapar-se de la situació perquè durant la major part del dia s’està tractant el fet a través dels mitjans de comunicació així com de les xarxes socials, Tipus de Xarxes Socials.jpgo és un tema de conversa constant dins l’esfera social més propera a nosaltres, com la família, els amics o al lloc de feina. Per aquest motiu és difícil trobar espais on el cervell pugui desconnectar, i és en aquest moment quan podem patir alguns dels diversos problemes, com per exemple problemes per dormir, d’alimentació (mal d’estómac), records invasius, angoixants i reiterats sobre els fets, sensació de tenir les emocions anestesiades, pèrdua d’interès per les activitats diàries, falta de concentració, tristesa o forta irritabilitat, sentir-se en alerta, veure perills /amenaces, entre d’altres.

Segons Daniel Goleman, en el seu llibre “Intel·ligència emocional” ens diu que les emocions són “els impulsos que ens porten a actuar”, és a dir, les emocions són les que ens ajuden a moure’ns fins a un lloc determinat. Les emocions no són “bones” o “dolentes”. Totes són necessàries però amb la dosi exacta perquè si les portem al límit, poden arribar a ser destructives o fins i tot dolentes.

Qualsevol emoció que no estigui ben canalitzada i expressada, acaba manifestant-se al nostre cos. Per exemple, si parlem de “dolor al pit”, ens referim a la tristesa; si parlem “d’un nus a l’estómac”, ens referim a la ràbia. És a dir, és el cos el que expressa a través dels símptomes allò que no sabem expressar en paraules.

El primer que hem de fer és identificar l’emoció per poder treballar-la. Una ajuda per identificar-la seria pensar “què és el que milloraria el meu malestar” i a partir de la resposta podríem identificar quina és l’emoció que sento. identf.Un cop la tinguem identificada, hem de gestionar l’emoció. És en aquest punt on hem d’explicar i donar-li sentit a l’emoció, és a dir, donar-nos a nosaltres mateixos una explicació del motiu pel qual sento aquesta emoció, intentant no culpabilitzar-nos perquè si ho fem el que aconseguirem serà disminuir la nostra autoestima. Finalment, ens hem de preguntar “què puc fer?”.

D’aquesta manera un cop tinguem l’emoció identificada i sapiguem com gestionar-la, podrem normalitzar les nostres emocions i comprendre el nostre malestar, el qual és molt important identificar-lo i comprendre’l per poder gestionar les nostres emocions correctament.

Una emoció que va molt relacionada amb tots els fets esmentats anteriorment és la por, la qual sempre està present en la nostra vida, encara que depenent de les circumstàncies i de les persones es pot presentar amb major o menor intensitat tendint a paralitzar-nos amb una actitud que provoca confusió i/o fugida. miedo.jpgVal a dir, però, que l’important no és el fet de tenir o sentir por, cosa que és natural i sa, sinó les conseqüències que aquesta provoca. La por es mesura en una escala de l’1 al 10 i l’essencial és que no ens sobrepassi en el nostre dia a dia perquè si tenim una intensitat 10 de por, pot arribar a convertir-se en un greu problema i estaríem parlant d’un atac de pànic. Alguns dels recursos que podem utilitzar perquè aquesta no ens sobrepassi és reconèixer l’emoció i compartir-la amb les persones que ens rodegen per poder avançar, escoltar-nos, debatre i contrastar opinions, crear o assistir a grups de suport per poder parlar de sentiments.

Seguint amb aquest punt, una reacció que podríem considerar normal seria el plor, el qual el podem relacionar en una simple reacció física de dolor i també el podríem vincular amb un tipus de comunicació no verbal que intenta descriure un determinat estat d’ànim, principalment per cridar l’atenció o sol·licitar ajuda als altres, de forma que ens permet desfogar-nos i és una forma de canalitzar les nostres emocions.

Pel que fa als nens, no és necessari que un nen hagi estat pressent en el moment del succés per a exhibir-lo de patir l’impacte del qual va passar. Als nens els hem de preguntar, “què en saps”, “què has vist”, “com et vas sentir en aquell moment” i sobretot, “com et sents ara”, per tal de poder donar una informació adequada al seu coneixement i sobretot a la seva edat i maduresa.

Ens hem de fixar en tots els missatges positius que rebem durant el nostre dia a dia i invertir energia, també hem de tenir al nostre abast recursos d’autocura per poder desconnectar com per exemple, fer esport, mirar series, escoltar música o fer activitats que ens agradin i ens facin riure.

I aquí us deixo el meu psicoconsell, dediqueu la vostra energia i intel·ligència en aquelles persones en les quals es pugui parlar i en aquelles coses que realment valen la pena.

idea.jpg

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Trastorns de l’Espectre Autista

Els trastorns de l’espectre autista (TEA), són un grup de trastorns que es troben dintre dels trastorns del neuro-desenvolupament. Aquests es caracteritzen per alteracions o retards del desenvolupament de les funcions vinculades a la maduració del Sistema Nerviós Central (SNC), iniciant-se a la infància i evolucionant de forma estable durant les següents etapes. És un trastorn crònic, encara que disposa de tractament, per la qual cosa es redueixen els seus símptomes negatius.

Es caracteritza per dificultats en les àrees de comunicació, interacció social, la presència de comportaments sensorials inusuals, conductes repetitives i estereotipades tant motores com verbals, adherència excessiva a les rutines i patrons de comportament amb rituals i interessos restringits. Per exemple: És possible que no mirin als ulls quan algú els parla, poden passar molt de temps ordenant coses o repetint una frase, i sembla que estiguin en el seu “propi món”.sintomas-autismo

Se l’anomena “trastorn de l’espectre” perquè diferents persones amb TEA poden tenir una gran varietat de símptomes.

Segons el manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals DSM-IV (1994), actualment no vigent, es definia l’autisme i els seus trastorns associats com un “trastorn generalitzat del desenvolupament” (TGD), on hi havia cinc subtipus d’autisme dintre de la categoria; el trastorn autista, el síndrome d’aspeger, el trastorn desintegratiu de la infància, el trastorn generalitzat del desenvolupament no especificat i el síndrome de Rett.

Moltes de les patologies que es diagnosticaven per separat al DSM-IV actualment, al manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals vigent (DSM-V, 2013), s’engloben dins dels trastorns de l’aspecte autista (TEA), a la vegada que està inclòs dins de la categoria de trastorns del neuro-desenvolupament. Cal destacar que el síndrome de Rett ja no forma part d’aquesta classificació.

En el DSM-V, s’especifiquen tres nivells de gravetat dels trastorns basats en els símptomes:

  • Nivell 1: Necessita una mica de recolzament. Tenen dificultats per iniciar i mantenir una conversació, responen mínimament als intents de relació amb els altres i només responen a apropaments socials molt directes. Es resisteixen als canvis de rutines.
  • Nivell 2: Necessita recolzament més continu. Tenen dèficits en les habilitats de comunicació verbal i no verbal amb deteriorament social ja que inicien un nombre limitat d’interaccions socials. La seva capacitat per interactuar es limita a interessos restringits. Són freqüents els rituals i els moviments repetitius.
  • Nivell 3: Necessita molt de recolzament. Mostren un dèficit substancial en la comunicació verbal i no verbal, presenten dificultats a l’hora d’iniciar interaccions socials i tenen pocs desitjos alhora de comunicar-se amb els altres.

Alguns bebès amb TEA poden semblar diferents des del principi del seu desenvolupament, d’altres semblar que es desenvolupen normalment fins al segon o fins i tot tercer any de vida, però es a partir d’aquell moment on els pares comencen a notar els símptomes. La manifestació d’aquests, varien d’un nen a l’altre.

Si sospites que el nen pot patir algun tipus de TEA o algun altre problema del desenvolupament és important adreçar-se al seu metge del capçalera el més aviat possible. A continuació us deixo un llistat de símptomes que et podrien fer alertar de que alguna cosa no va bé.

6- 12 mesos:

  • Retard en el seguiment de la cara
  • Retard en el seguiment de la mirada quan una persona senyala amb el dit
  • Reducció del somriure social
  • Disminució de gestos comunicatius
  • Menor freqüència en dirigir la mirada
  • Menor activitat física durant la interacció social

12-18 mesos:

  • No dirigeix la mirada quan un adult assenyala amb el dit una joguina a l’altra banda de l’habitació
  • No sol assenyalar amb el dit per indicar alguna cosa que li crida d’atenció
  • Ús atípic d’objectes: girar, rodar i exploració inusual dels mateixos
  • No respondre quan se’l crida pel nom
  • No imita o repeteix gestos o accions de l’adult
  • No mostra interès per altres nens o nenes

18 – 24 mesos:

  • No comparteix interessos, no sol mostrar objectes
  • Retràs en el desenvolupament del llenguatge comprensiu /expressiu
  • Falta del joc amb joguines o presència de formes repetitives de jocs amb objectes (alinear, obrir i tancar, encendre i apagar…)
  • Absència del joc simbòlic
  • Falta d’interès en altres nens o germans
  • Poques expressions per compartir afecte positiu

El metge pot facilitar als pares un qüestionari de desenvolupament sobre l’edat i etapes del nen, que serveix per valorar el desenvolupament general. Si es sospita que el nen pugui patir algun retràs, el metge de família l’adreçarà a l’especialista per a que puguin realitzar-li una valoració més profunda. Aquesta valoració més acurada la poden realitzar pediatres especialitzats en el desenvolupament, neuro-psicòlegs infantils, psicòlegs o psiquiatres.

autism

Una detecció primerenca d’aquest trastorn millora el desenvolupament funcional del problema en concret de cada cas i al mateix temps es pot oferir recolzament i orientació a la família. Per això una adequada prevenció i un tractament precoç ens augmentarà les probabilitats de tenir més efectes positius en relació als símptomes i a les aptituds.

Avui en dia, encara no es coneixen les causes del TEA, però hi ha diversos estudis que suggereixen que tant els gens com els factors ambientals juguen un rol molt important. Pel que fa al tractament, no existeixen medicaments que puguin curar el TEA, ni un tractament estàndard. Inclourà teràpies de comportament i s’aniran treballaran aspectes de la vida diària en els que presenti dificultats, a mesura que vagin sorgint amb l’edat. Hi ha casos en que se’ls pot receptar medicaments per controlar els símptomes.

Hi ha moltes maneres de maximitzar la capacitat del nen per créixer i aprendre noves habilitats. Cada nen presenta unes característiques diferents, és per això que s’ha de realitzar un pla de treball individualitzat per a cada nen. Alguns dels aspectes que es poden treballar són els següents:

  • Modificar les conductes desadaptatives
  • Millorar les habilitats de comunicació i llenguatge
  • Entrenament en habilitats socials
  • Millorar la comprensió de les emocions pròpies i les dels altres
  • Entrenament en “Teoria de la Ment”
  • Assessorament familiar
  • Assessorament a centres educatius

El més important d’aquest post: si noteu qualsevol mínim símptoma o retard, comenteu-li al pediatra. Recordeu, una intervenció a temps pot ajudar a millorar les habilitats i el dia a dia del vostre nen/a.

Moltes gràcies un dia més per llegir i seguir aprenent de la psicologia.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Tornem a la rutina!!!

S’han acabat les teves vacances i has de tornar a la feina? Surts d’una baixa maternal  i t’has de reincorporar en breus? Tens mil coses a fer i no saps per on començar? Avui a PsicoEduca’t et donem uns petits consells perquè no se’t faci tan dura la tornada a la feina i et puguis organitzar una mica millor.

Per tal de començar l’any lectiu sense estrès, us deixaré uns consells que us ajudaran a portar millor la tornada a la feina, tant si vens de vacances com si surts d’una baixa per maternitat i has de començar una rutina nova a la teva vida, amb bon humor i d’una forma menys traumàtica.

Organitza’t. Primer que tot no has de pretendre fer tota la feina avui perquè probablement en tens molta d’acumulada, correus per llegir, papers per emmagatzemar… No t’amoïnes, podràs fer tot el treball però per parts.check-list-02

Fes una llista de totes les tasques pendents i classifica els ítems com feina “urgent” (la imprescindible per fer avui) i la feina “important” (la que hauria d’estar feta abans que s’acabi la setmana). Per fer aquesta classificació hem de ser conscients de la urgència de la feina, si no és del tot imprescindible millor deixar l’ítem per a la columna d’important. No hem de passar a les tasques importants fins que no s’hagin finalitzat les urgents i no pensis en elles, fes com si no existeixin, ja els hi dedicaràs el temps quan sigui necessari.

També et recomano realitzar dues llistes, una per les tasques relacionades amb la jornada laboral i l’altra per a les tasques personals, per tal de no estar a la feina i estressar-se al veure també totes les altres coses que s’han de fer, però que en aquell moment no es poden portar a terme. Veure-ho reflectit en un paper i anar esborrant allò que hem completat ens donarà certa tranquil·litat perquè hem fet el que ens havíem proposat, o almenys que anem avançant amb les nostres obligacions. Hem de tenir molt clar que no totes les coses les has de fer tu, has d’aprendre a delegar feina per tal de no sentir-te col·lapsat/da i poder portar a terme els següents punts.

Respectar els horaris. Si comencem el dia amb presses, tindrem una sensació d’ansietat i de què les coses ja no ens surten bé des del primer moment del dia. És per això que hem de sortir de casa puntuals per no haver d’arribar estressat i poder començar bé la jornada laboral. Igualment que l’hora de sortida del treball, la qual també hem de respectar. D’aquesta manera podrem gaudir del temps que ens quedi lliure.

Descansa adequadament. Canviar el ritme de cop i volta és complicat, per això procura tenir les suficients hores de son, saber quan parar i donar-te un descans encara que siguin 3 minuts per escoltar una cançó, un bany o anar a dormir 15 minuts abans per relaxar-nos, això ens ajudarà a sentir-nos més tranquils i amb més forces per poder emprendre el dia o continuar-lo.break.jpg

A la feina fes els descansos oportuns per sortir a respirar aire fresc, per fer-te un cafè o fins i tot fer alguns estiraments. Aquests descansos han de servir per aclarir la ment, tornar més descansat i per reprendre les hores que ens queden per acabar la feina.

Gaudeix del temps lliure. Hem de trobar una mica de temps lliure perquè si només treballem, cuidem dels nens, realitzem les tasques domèstiques, i no tenim encara que sigui 30 minuts per fer alguna cosa que ens ompli personalment, arriba el dia en què ens sentim saturats i tenim la sensació que estem a punt d’explotar i no podem seguir.

El que us recomano és que abans, durant o després de totes les tasques urgents que heu de fer durant el dia que trobeu una estona per a vosaltres, per això heu de saber quines són les activitats que us faran desconnectar i programar-les per a tota la setmana a una hora que sabeu més o menys que les podreu portar a terme.

Practica algun esport i fes vida sana. L’exercici físic és una eina terapèutica molt important. S’ha demostrat que si practiquem exercici físic de forma regular obtindrem beneficis físics i psicològics que enriquiran la nostra salut mental, benestar i qualitat de vida. esport + vida sanaEls beneficis estan relacionats amb la disminució de l’ansietat, la protecció davant de la depressió i l’alleugeriment dels símptomes, així com la millora de l’autoestima, la motivació, l’autocontrol i l’autoeficàcia o autonomia.

Per als que tingueu fills, teniu present que tornar de vacances no només us afecta a vosaltres, sinó que el primer dia d’escola també suposa un canvi important per als vostres nens, és per això que heu de restablir horaris i rutines. Intenteu començar progressivament un parell de dies abans de començar l’escola.

Finalment, una altra cosa que podem fer, i no per ser l’última és la menys important, és anotar a l’agenda els pròxims festius o els dies de vacances que et quedin. Aquests tres mesos fins a final d’any estan replets de dies festius on podràs descansar i fer les activitats que més t’agradin.

Espero que aquests cinc consells us serveixin per començar la rutina de manera diferent a i poder-vos organitzar millor.

tu puedes

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Deixem enrere el tabú i parlem de suïcidi

El suïcidi és un tema tabú a la nostra societat, no som conscients de les dades reals sobre les persones que s’han tret la vida, ni de la gravetat del problema, ja que les xifres de les morts per suïcidi no es fan públiques. Tot i així, sembla que a poc a poc ja hi ha més notícies i més informació, tot i que encara fa falta molta investigació per poder avançar i evitar aquestes conductes.

Per posar-nos una mica en antecedents i abans d’endinsar-nos amb el tema, hem de tenir present que prop de 800.000 persones es suïciden cada any a tot el món, de les quals 123.853 són a Europa, sent quasi el 80% homes. El suïcidi es pot produir a qualsevol edat i és la segona causa principal de defunció en el grup d’edat entre 15 a 29 anys, segons un article publicat l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el Març del 2017.
suicidio-indicadores-clinicos

A Espanya l’any 2008 el nombre de suïcidis va superar per primer cop al de les víctimes mortals a la carretera i des de l’any 2014 és la primera causa extrema de mort no natural, arribant quasi a duplicar les xifres de morts per accidents de trànsit i sent 68 vegades major que les morts per violència de gènere.

El suïcidi és una acció individual, però existeixen països on culturalment és més acceptat que en d’altres. Els motius poden ser diversos, com per exemple els econòmics, els socials o els culturals. El suïcidi no només es produeix als països d’alts ingressos, sinó que és un fenomen global que afecta totes les regions del món, tot i que hi ha països on la taxa de suïcidi és més alta que en d’altres.

Existeix una diferència entre les conductes relacionades amb el suïcidi (amb la intenció de causar la mort) i conductes de dany autoinfligit (sense intenció de causar la mort). Es consideren conductes de suïcidi: els pensaments suïcides (ideació suïcida), la comunicació suïcida (amenaces i plans suïcides) i l’acte suïcida (intent de suïcidi). a.jpgEl suïcidi és el resultat d’un nombre de situacions i factors (socials, culturals, psicopatològics i biològics), que es combinen entre si per generar un ventall de comportaments autolesius que van des de la simple ideació passatgera fins al suïcidi consumat.

Un factor de risc en la conducta suïcida són els trastorns psiquiàtrics, en particular la depressió i el consum d’alcohol, però existeixen altres circumstàncies vitals que augmenten aquest risc com per exemple: la vulnerabilitat genètica i psiquiàtrica, així com factors fisiològics, familiars, socials i culturals. Actualment també hi ha altres factors externs com les xarxes socials que tenen un paper molt important.

Les persones que se suïciden no ho fan perquè siguin uns “covards” o perquè no volen afrontar el que els passa, sinó que estan patint un dolor emocional extrem i el que volen és alliberar-se de l’agonia que estan sofrint, i la millor forma que troben en aquestes circumstàncies és traient-se la vida perquè no disposen de suficients recursos com per  a poder gestionar aquest dolor emocional.

Els suïcidis es poden prevenir perquè existeixen mesures que es poden adoptar a la població. Aquestes activitats de prevenció exigeixen una coordinació i col·laboració de múltiples sectors de la societat, com per exemple: la restricció a l’accés als mitjans de suïcidi (plaguicides, armes blanques i de foc, certs medicaments…), informació responsable per part dels mitjans de comunicació, reducció del consum d’alcohol, identificació primerenca, tractament i atenció a les persones amb problemes de salut mental i abús de substàncies, dolors crònics i trastorns emocionals aguts, seguiment i atenció a les persones que ja han realitzat alguna temptativa i suport comunitari.

El 1999 l’OMS va impulsar el programa SUPRE “Suicide Prevention”. Es tracta d’una iniciativa mundial per a la prevenció del suïcidi. Actualment, només hi ha 28 països que han inclòs la prevenció del suïcidi dintre de les seves prioritats, establint així una estratègia nacional de prevenció del suïcidi. multimedia.normal.aebed454c05df9a0.6179756461335f6e6f726d616c2e6a7067Aquest document forma part d’una sèrie d’instruments preparats i dirigits a grups socials i professionals específics rellevants per a la prevenció del suïcidi. Aquest programa està compost per una àmplia gamma de persones i sectors, incloent-hi els professionals de la salut, educadors, organitzacions socials, governs, legisladors, comunicadors, oficials de la llei, famílies i comunitats.

La prevenció de la conducta suïcida ha d’impulsar tant les mesures de suport psicosocial com les mesures farmacològiques i psicològiques per al tractament més oportú i eficaç dels trastorns mentals i del comportament, tal com les malalties físiques que puguin afavorir la conducta suïcida. S’ha d’incidir també sobre les situacions de crisis, el control mediambiental dels factors de risc, la difusió apropiada de la informació i les campanyes de sensibilització.

Cal tenir present, que parlar de suïcidi amb els pacients que se’ls hagi detectat, o amb aquells que verbalitzin la ideació suïcida, pot alleujar la seva ansietat i contribuir a fer que se sentin més compromesos, això no els té perquè comportar un augment al risc de desencadenar una conducta suïcida.  Les preguntes s’han de formular de forma gradual i no ser exigents ni coercitives, sinó plantejar-les de manera càlida i empàtica. Existeixen grups de recolzament mutu entre familiars de suïcides i voluntaris capacitats que estan prestant ajuda i orientació en línia i per telèfon.

El suïcidi és una situació límit a la qual tothom pot arribar, tal com postulaven J.A. Chiles i K. Strosahl.

“Qualsevol persona té el potencial per convertir-se en suïcida quan s’afronta a una situació que produeix dolor emocional i considera interminable, intolerable i sense sortida”. J. A Chiles i K. Strosahl. The suicidial Patient.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari