Els esdeveniments que han passat en els darrers tres mesos al nostre país m’han motivat a parlar sobre com gestionar les nostres emocions davant fets estressants, i de com aquestes influeixen en nosaltres fins a poder arribar a ser traumàtiques, com per exemple els atemptats produïts el 17 d’agost a les Rambles de Barcelona i a Cambrils, les càrregues policials de l’1 d’octubre o el foc ocorregut a Galícia, Astúries i Portugal el passat 13 d’octubre. S’inclourien en el grup d’aquests episodis traumàtics altres fets com poden ser els terratrèmols, els tsunamis, altres desastres naturals, o fins i tot els actes delictius, els accidents o haver estat víctima d’alguna violència.
Quan succeeix algun dels fets anomenats anteriorment, és difícil escapar-se de la situació perquè durant la major part del dia s’està tractant el fet a través dels mitjans de comunicació així com de les xarxes socials, 
o és un tema de conversa constant dins l’esfera social més propera a nosaltres, com la família, els amics o al lloc de feina. Per aquest motiu és difícil trobar espais on el cervell pugui desconnectar, i és en aquest moment quan podem patir alguns dels diversos problemes, com per exemple problemes per dormir, d’alimentació (mal d’estómac), records invasius, angoixants i reiterats sobre els fets, sensació de tenir les emocions anestesiades, pèrdua d’interès per les activitats diàries, falta de concentració, tristesa o forta irritabilitat, sentir-se en alerta, veure perills /amenaces, entre d’altres.
Segons Daniel Goleman, en el seu llibre “Intel·ligència emocional” ens diu que les emocions són “els impulsos que ens porten a actuar”, és a dir, les emocions són les que ens ajuden a moure’ns fins a un lloc determinat. Les emocions no són “bones” o “dolentes”. Totes són necessàries però amb la dosi exacta perquè si les portem al límit, poden arribar a ser destructives o fins i tot dolentes.
Qualsevol emoció que no estigui ben canalitzada i expressada, acaba manifestant-se al nostre cos. Per exemple, si parlem de “dolor al pit”, ens referim a la tristesa; si parlem “d’un nus a l’estómac”, ens referim a la ràbia. És a dir, és el cos el que expressa a través dels símptomes allò que no sabem expressar en paraules.
El primer que hem de fer és identificar l’emoció per poder treballar-la. Una ajuda per identificar-la seria pensar “què és el que milloraria el meu malestar” i a partir de la resposta podríem identificar quina és l’emoció que sento. 
Un cop la tinguem identificada, hem de gestionar l’emoció. És en aquest punt on hem d’explicar i donar-li sentit a l’emoció, és a dir, donar-nos a nosaltres mateixos una explicació del motiu pel qual sento aquesta emoció, intentant no culpabilitzar-nos perquè si ho fem el que aconseguirem serà disminuir la nostra autoestima. Finalment, ens hem de preguntar “què puc fer?”.
D’aquesta manera un cop tinguem l’emoció identificada i sapiguem com gestionar-la, podrem normalitzar les nostres emocions i comprendre el nostre malestar, el qual és molt important identificar-lo i comprendre’l per poder gestionar les nostres emocions correctament.
Una emoció que va molt relacionada amb tots els fets esmentats anteriorment és la por, la qual sempre està present en la nostra vida, encara que depenent de les circumstàncies i de les persones es pot presentar amb major o menor intensitat tendint a paralitzar-nos amb una actitud que provoca confusió i/o fugida. 
Val a dir, però, que l’important no és el fet de tenir o sentir por, cosa que és natural i sa, sinó les conseqüències que aquesta provoca. La por es mesura en una escala de l’1 al 10 i l’essencial és que no ens sobrepassi en el nostre dia a dia perquè si tenim una intensitat 10 de por, pot arribar a convertir-se en un greu problema i estaríem parlant d’un atac de pànic. Alguns dels recursos que podem utilitzar perquè aquesta no ens sobrepassi és reconèixer l’emoció i compartir-la amb les persones que ens rodegen per poder avançar, escoltar-nos, debatre i contrastar opinions, crear o assistir a grups de suport per poder parlar de sentiments.
Seguint amb aquest punt, una reacció que podríem considerar normal seria el plor, el qual el podem relacionar en una simple reacció física de dolor i també el podríem vincular amb un tipus de comunicació no verbal que intenta descriure un determinat estat d’ànim, principalment per cridar l’atenció o sol·licitar ajuda als altres, de forma que ens permet desfogar-nos i és una forma de canalitzar les nostres emocions.
Pel que fa als nens, no és necessari que un nen hagi estat pressent en el moment del succés per a exhibir-lo de patir l’impacte del qual va passar. Als nens els hem de preguntar, “què en saps”, “què has vist”, “com et vas sentir en aquell moment” i sobretot, “com et sents ara”, per tal de poder donar una informació adequada al seu coneixement i sobretot a la seva edat i maduresa.
Ens hem de fixar en tots els missatges positius que rebem durant el nostre dia a dia i invertir energia, també hem de tenir al nostre abast recursos d’autocura per poder desconnectar com per exemple, fer esport, mirar series, escoltar música o fer activitats que ens agradin i ens facin riure.
I aquí us deixo el meu psicoconsell, dediqueu la vostra energia i intel·ligència en aquelles persones en les quals es pugui parlar i en aquelles coses que realment valen la pena.
PsicoEduca't 